Poema de Nadal

Per a això vam ser fets:

Per recordar i ser recordats

Per plorar i fer plorar

Per enterrar els nostres morts —

Per això tenim braços llargs per als adéus

Mans per agafar el que ens va ser donat

Dits per cavar la terra.

Així serà la nostra vida:

Una tarda sempre que oblidar

Un estel que s'apaga en la tenebra

Un camí entre dos túmuls —

Per això precisem vetllar

Parlar baix, trepitjar lleu, veure

La nit dormir en silenci.

No hi ha molt a dir:

Una cançó sobre un bressol

Un vers, tal vegada d'amor

Una pregària per qui es va —

Mes que aquesta hora no s'oblidi

i per ella els nostres cors

Deixin-se, greus i simples.

Doncs para això vam ser fets:

Per a l'esperança en el miracle

Per a la participació de la poesia

Per veure la faç de la mort —

De sobte mai més esperarem...

Avui la nit és jove; de la mort, solament

Naixem, immensament.

(Vinicius de Moraes)

La pàtria no són les banderes ni els himnes, ni els discursos apodíctics sobre els herois emblemàtics, sinó un grapat de llocs i persones que poblen els nostres records i els tenyeixen de malenconia, la sensació càlida que, no importa on estiguem, existeix una llar al que podem tornar.
(Mario Vargas Llosa)

Què és viure?

Viure 

és la tebiesa 

de l'aigua en la meva banyera. 

Viure 

és la meva boca 

en la teva falda oberta. 

Viure 

és la ira 

per la injustícia en els nostres països.

La tebiesa de l'aigua 

no basta, 

he de xipollejar en ella. 

La meva boca en la teva falda 

no basta, 

he de besar-lo. 

La ira per la injustícia 

no basta, hem de ahondar en ella 

i fer una mica en contra. 

Això és viure. 

(Erich Fried)

Sempre Mentre Avui Sigui Demà

Massejo els teus peus, la pell fina i freda 
Em sents bullint en el teu cos, em demanes 
Que et cuidi, sempre, sempre 
I et contesto que si, ara i sempre 
Assec el que asseguis o sents el que assec(?) 


I em quedo a admirar la teva faça 
El teu rostre és la imatge que els meus somnis transformen en màgica 
La teva veu les paraules que les meves oïdes creen i que la meva ment es creu 
Les meves mans són en les teves mans desvari i bogeria 
I així existeixes tant quant desitjo el teu toc en mi 


Els meus ulls no saben si et veuen o deliren 
Jo vull escoltar, la teva veu, em diu més del que dius: També vull 
També et necessito 


La teva absència és només un moment de realitat (que passa) 
Assec més enllà del teu cos, més enllà de la teva ànima, i està ella, sempre 
Emplenant els buits, tocant els flancs de la meva ànima 


Et cuidaré 
Ah, si sabessis o mateix poguessis sentir 
Com t'assec 
Quan obro els ulls o els tanco 
O (et) viu o (et) somni. 
(Màrius d'Esbarzer.)

RECONEIXENÇA

Ara, assegut a l'ombra d'un arboç

que l'enyorança dels meus artefactes

multiplica per tant, cedeixo al repte

de prescindir, aquest cop, del pendent llis

i d'explorar dreceres en desús.

Canvio l'harmonia pel delicte

comptant que algú, prou atrevit de sobte,

vindrà a treure'm, estalvi, del mal pas.

Endavant o en darrere: ja s'esborren

les dissemblances. Quan et decideixis

potser ja serà tard, i d'entre els gruixos

no en sortirà ni per pagar les arres.

Pujàvem separats i, des dels cels,

ens miràvem als ulls com dos adults.

Jordi Vintró

PAPERS VÈRGENS

Papers vèrgens
en les dunes d'arena,

entrellacen esperma amb els quàsars.

I de sobte un fulgor
apareix en la gruta de la boira,
com si només fos una paraula.

Però no és una a soles,

són milers de paraules
que venen enfilades
com comptes de collar de lapislàtzuli.

S'estimen i dansen,
s'atrapen i mosseguen.

Un poema s'esdevé processó
de síl·labes i vòrtexs d'origen.

Els versos adherits a la broma
ascendeixen pels cimals de l'enigma.

Quaderns blancs,
amb òvuls d'estrelles i de mar.

Els signes jeroglífics
entaulen la batalla dels temps.

Un alfil blanc es deté,
la torre negra ja no guaita.

Peó per dama...

Tàctica i estratègia.

L'escaquer es mostra esquívol i tímid.

Els cercles del món de la ferida
es converteixen en verbs i adjetius.

Estrofes als codis de púlsars
es transmuten en adn i lletres.

Sonores les vocals de l'inici
que juguen a ser pedres en la llum.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

El capvespre

Aturo els ulls
damunt d'aquest capvespre,
damunt d'un blau de mar
ferit pel roig ponent
que amara, com un oli, la badia
i crema les clarors
que esclaten com el foc
abans no s'extingeix.

Els colors són de fruita
i ens conviden al tacte.

Em duc un got de vi
cap als llavis cansats.

I nedo entre les roques,
com si fos un infant,
per al goig de la pell.

Tot és fràgil i etern
quan les hores s'encalmen
i viure és un batec
reescrit amb cada gest.

Carles Duarte