Aturo els ulls
damunt d'aquest capvespre,
damunt d'un blau de mar
ferit pel roig ponent
que amara, com un oli, la badia
i crema les clarors
que esclaten com el foc
abans no s'extingeix.
Els colors són de fruita
i ens conviden al tacte.
Em duc un got de vi
cap als llavis cansats.
I nedo entre les roques,
com si fos un infant,
per al goig de la pell.
Tot és fràgil i etern
quan les hores s'encalmen
i viure és un batec
reescrit amb cada gest.
Carles Duarte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada